• Notas generales

  Dedicat a la memòria del meu amic,
  Joan Colomer Saurí, que avui ens ha deixat.
      Barcelona, 20 d'Agost de 1980
          Antoni Vallverdú Solé
  El darrer romàntic
  Avui he anat a enterro. Ha sigut un enterro molt trist. Suposo que tots els enterraments són tristos, naturalment, però el d'avui ho era més. Molt poca gent per acomiadar al darrer romàntic...¡ Pobre Joan...¡
  En aquest calorós mes d'Agost, Barcelona estava gairebé de-serta de ciutadans. Les vacances havien deixat a la ciutat quasi despoblada, amb una laxitud de mandra i de "Dolce fer niente". Per damunt de ses places i carrers, semblaven surar, aquest dema-tí, guspires de mocadors de seda i flors en primavera, mentre el seu cos, inert, era transportat al cementiri.
  Mirant a la llunyania del temps, hom creia veure, encara, a-quell nen bufó, vestit de mariner, cantant al "Orfeó de Sants" amb la seva veu angelical, ó aquell jove amb barret de palla i coll de "pajarita", voltant pels envelats de la festa Major.
  Fou un home polit... elegant...¡ El recordo d'abans de casar-se. Jo era un vailet, però l'admirava com si fos un heroi. Nasqué el segon any d'aquest segle i em portava vint anys de diferencia.
  Son pare tenia una fosa de metalls, on hi treballaven ell i el seu germà. Però a ell l'hi hauria agradat pertànyer a un estament social superior, potser l'alta burgesia ó tal vegada l'aristocràcia. Tot plegat per un ingenu sentit de vanitat.
  Era molt treballador i s'afanyava a complir amb el seu deure, respecte al treball i a la família. Jo estava tip de veure'l ple de ta-ques i pols, que el seu ofici, l'hi deixava damunt d'ell mateix. Mai se'n queixà d'això.
  Curosament vetllava el seu aspecte i ses amistats. Era un ho-me ben plantat i l'hi agradava fer patxoca entre les pubilles de Sants, en especial, dins del cercle amb el que anava sovint. Més d'una crec que l'hauria escoltat amb deliri i desig, però ell era exi-gent en la bellesa i en la posició social.
  Quantes vegades, havia llogat un frac per anar al Liceu...¡
  Gaudia deixant-se veure allí, amb el seu elegant vestit i con-templant somniós, tantes i tantes dones formoses, carregades de joies meravelloses, envoltades per la música universal de "La Tosca", "Madame Butterfly", "La Boheme"...¡
  En Joan fou, lo que se'n diu "un noi difícil de pescar". I això ho volgué convertir en un hàbit, una tradició. I no sabia, el pobre, que a la llarga, no hi tenia res a fer...¡. Això s'acabà, quant després de molts intents femenins, fou caçat, per fi i portat al altar.
  La seva joventut, té el regust, de la darrera joventut romàntica d'aquest segle, que es passejava tranquil·la, els diumenges al matí, per frondosos jardins, sota la comprensiva i paternal mirada, d'al-gun pròcer immortalitzat en marbre.
  Papallones i flors... Noies amb mirinyac i cintes...¡              Des d'algun templet, una orquestra interpreta valsos de Strauss ó marxes militars. Un mocadoret de seda, a la butxaqueta de l'americana... i elles guants blancs i pameles, amb vels insinuants i prometedors...¡
  Però el temps, cruel i implacable, ho matà tot... Ho esborrà tot...¡ I el romanticisme va desaparèixer, lo mateix que ha desapa-regut l'amic Joan, aquest home jovial, elegant, intel·ligent i ama-ble...¡
  Darrera d'ell, camí del cementiri, s'emporta vells records... I tota una època.
  És el rèquiem per el darrer romàntic...¡

Haz clic aquí para ver los detalles deLa familia de Joan con Carmen Gallego Jurado